El que m’ha ensenyat El Camino sobre caminar, escoltar i deixar anar

Aquest estiu he tingut l’oportunitat de poder fer un tros d’El Camino, no sencer, però sí prou per endur-me un tast i una certesa: cal descarregar pes físic i mental per poder caminar amb lleugeresa. No sabria dir si el recomanaria o no, si l’has de fer en solitud o amb companyia —són preguntes que cadascú ha de descobrir per si mateix—. En el meu cas, puc dir que fer-lo sola, m’ha permès conèixer millor els meus límits i les meves possibilitats i arribar al destí que m’havia marcat amb plenitud, orgull i amb ganes de continuar fent més camí.

Com cada final d’agost, miro enrere i reflexiono sobre aquestes experiències estiuenques, de què m’han servit, què m’han fet veure diferent i què em puc endur cap al nou curs, tant en l’àmbit personal com professional.

Inevitablement, aquest cop vaig començar a trobar paral·lelismes entre caminar i treballar. Entre l’esforç, la sobre càrrega i arribar a les portes de vacances a un estadi de benestar. Entre el que ens passa a nosaltres de manera individual i el que passa també als equips i a les organitzacions. Quins són els elements que ens fan mantenir en equilibri?

La motxilla

A banda d’una bona equipació i uns bons bastons, la motxilla ha de ser minimalista, tan important com desprendre’s de les idees i pensaments sobrers. Amb això dic que tots portem una doble motxilla: la visible (física) i la invisible (la mental) i tant l’una com l’altra, pesen.

Què carreguem que ja no necessitem? Quines maneres de fer, expectatives, pors o inèrcies continuem arrossegant?

En una organització també hi ha motxilles: converses pendents, decisions que no s’han acabat d’explicar, rols poc clars, tensions que es donen per sabudes, maneres de treballar que ja no funcionen…

I, de vegades, no cal afegir res més. Cal aturar-se, mirar què portem i decidir què podem deixar enrere. Si no ho aconsegueixes, probablement els peus, les cames i el cansament et posaran a lloc per conservar l’energia que necessites per continuar. 

Escoltar els senyals del cos

Per mi ha estat una experiència que desperta instints primaris: set, gana, descans, silencis, observar, sentir l’aigua de riu que reconforta els peus, escoltar converses, relats i escoltar-te. Una obvietat com un temple, però, sempre ens escoltem?

Durant el curs, l’agenda treu fum, volem estar a tot arreu, complir, respondre, produir, estar disponibles.  I ens extralimitem fins a l’esgotament, mentre deixem per a l’últim esglaó algunes de les coses més fonamentals: menjar, estimar, dormir, moure’s, temps vagatiu.

Les organitzacions també donen senyals que conviden a aturar-nos i escoltar abans que sigui massa tard. La comunicació interna té molt a veure amb això: no només amb transmetre informació, sinó amb crear les condicions perquè prenguem consciència d’allò que passa mentre passa, i que es pugui verbalitzar allò per ser escoltat, compartit i reflexionat. Donar espais sense judici per fer cabre les necessitats individuals i col·lectives.

Quan el camí es desvia

En un moment, em vaig desviar del camí oficial per anar a visitar el meu mestre en la formació que vaig fer d’orientació, facilitació i coaching. De cop i volta, no tenia senyals per orientar-me i vaig haver d’utilitzar el Google Maps— dependre del mòbil!—. Caminava sense la companyia d’altres pelegrines i em vaig sentir sola. Encara més, la gent em parava pensant-se que andaba perdida, que el camí era en una altra direcció. I tanmateix, fou una de les experiències d’El Camino que guardo amb més estima. Poder abraçar altra vegada a en Jesús i la Tine, endur-me el seu nou llibre sobre Aprender por la experiència en grupo, visitar i dormir a casa la Blanca… Són vivències que no me les oferia el camí oficial, sinó el trencall.

I penso en quantes vegades, en les organitzacions, interpretem qualsevol desviació com un problema. Ens posicionem en la nostra zona de confort, quan potser un trencall és simplement una oportunitat per mirar què hi ha més enllà. De vegades necessiten poder-se preguntar si el camí que estan seguint continua tenint sentit. Tenir inquietud per descobrir nous reptes i permetre’s equivocar-se, si cal.

La rutina i la creativitat

I finalment, la rutina. La meva vida laboral d’autònoma és intensa i variada. M’aporta molta creativitat, però a voltes amb la sensació que he d’abastar massa pel temps que tinc i sovint de forma urgent. Durant El Camino, obligar-me a focalitzar l’atenció en una sola cosa —caminar– va ajudar-me i descansa la ment.

Una cosa tan senzilla com posar el cos en moviment i deixar de pensar en la següent tasca.

També els equips necessiten ritme i diferents velocitats. No tot pot ser urgent i orientat a produir un resultat immediat. I per tenir espais de creativitat es necessita repòs i ments alliberades. Hi ha converses que necessiten temps. Hi ha decisions que necessiten pausa. Hi ha equips que necessiten aturar-se per poder continuar.

La cura individual i la relacional en els equips potser és tot això: Saber reconèixer els nostres llindars d’energia, entendre què significa el verb cuidar i el reflexiu cuidar-se, sortir de la zona de confort i desviar-nos del que s’espera de nosaltres i fer cas, de tant en tant, dels nostres instints.  Tot plegat ens ofereixen reptes i obertures com els camins que es creuen, que se separen, que es complementen o que canvien de nom.

I potser comunicar-nos millor té menys a veure amb trobar sempre el camí més directe i més a veure amb saber on som, escoltar-nos i decidir plegats cap a on volem continuar caminant.