#vidareciclada, el plaer d’inventar sobre coses viscudes

31 juliol, 2015
Elena Rovira

Aquest mes de juliol, el curs organitzat per Catorze, Cultura Viva, impartit per l’escriptora Jenn Diaz i compartit per set dones més, m’endinsa al terreny d’atrevir-me a escriure sobre fets quotidians o excepcionals que m’hagin passat. Em vaig apuntar per intuïció, perquè el cos m’ho demanava, i no sabia quina porta se m’obria al davant…

 

Durant 14 hores -i més, perquè he estat pensant molt més enllà de les sessions- la Jenn ha creat una atmosfera  especial, de confessions a cau d’orella entre nou dones, i hem abstret de les coses més banals de la vida quotidiana, una història literària. Perquè “les històries van de la vida, i com que van de la vida, l’únic que haig de fer és estar atenta per poder captar aquelles coses que poden ser un conte”(J. Díaz)

Per això obro en aquest bloc una categoria que es diu “vida reciclada”, on aniré penjant històries inventades… o no.

Aquí deixo la història de l’exercici “relat d’infància”, abstreta d’una anècdota que ens va explicar la Marta Flores Coll. Gràcies, Marta, per deixar-me entrar en un bocí de la teva vida!

 

De càmping

Com cada any, esperàvem l’arribada de l’estiu per enganxar la rulot i anar al càmping de Pals on ens hi caravanestàvem ben bé quinze dies de vacances. Potser encara existeix aquell lloc i la piscina encara conserva el tobogan d’espiral i el trampolí de 20 metres. Abans de la caravana, ja hi anàvem, però amb la típica canadenca que pesava una vaca en braços i et passaves tot un matí muntant-la. Un estiu va caure una tempesta de pluja, vent, llamps i trons que va inundar la tenda i ens va fer acabar les vacances abans d’hora. Va ser quan els pares van dir “prou”, que els agradava el càmping però amb més comoditats, que ja no tenien edat per anar dormint al terra. Llavors es van comprar “l’ouet”, com li dèiem, una caravana Roller de poc més de tres metres, la més petita del mercat, amb un toldall de color verd per posar la taula i les quatre cadires a l’ombra.

Sí, quatre cadires. Al càmping anàvem en família, la mare, el pare, la meva germana quatre anys més petita i jo. Tot i que els primers dies trobàvem a faltar les amigues de l’escola, al final sempre ens agradava més haver-hi estat sense coneguts. Allà podíem passejar lliurament, sense l’estricta mirada dels adults i ens deixaven fer la nostra. Acabàvem fent amics compartint gronxadors o als futbolins de la sala comunitària. Però el joc que més ens agradava fer, a la meva germana i a mi, soles, era fer l’espieta de les parcel·les del costat. Ens agradava comptar quantes nacionalitats trobàvem i, mirant les matrícules de cotxes, motos i furgonetes, controlàvem les arribades i partences dels alemanys, suecs, holandesos, italians o francesos. O danesos.

Danesos! Jo deuria tenia uns 12 anys i la meva germana 8 i recordo que ens va impressionar aquell tors bronzejat pel sol, la grenyeta rossa i descabellada que li tapava mitja cara, les cames atlètiques i els braços fibrats omplint el bidó d’aigua a la font. Només veure’l, se’ns tallava la respiració. Evidentment, ens vàrem preocupar d’on venia aquell bé de Déu, malauradament acompanyat d’una rossa espectacular. Però això era un detall que no tenia ni la més mínima importància per perseguir-lo entre arbustos o desviar el camí sempre que podíem per passar davant la seva tenda.

nenes fontEl vèiem i ens posàvem a riure. Sempre ens agafava aquell riure tonto i innocent de criatures. Un riure que ens el volíem aguantar perquè no es notés que estàvem ximpletes. I de tanta tonteria és quan a la meva germana li agafava singlot.

  • Això és que no respires bé!
  • És que… hip… aquest senyor em fa riure… hip
  • Ostres, podries ser més discreta! Que no veus que tothom ens mira?
  • I jo… hip… que vols que faci, Marta…hiiiiiiippp!

I és que el singlot de la meva germana era espectacular. El podien sentir fins als monjos de Sant Pere de Rodes. I quina vergonya que em feia sentir-la i veure tots els ulls damunt nostre. Jo ja l’ajudava  a fer-li passar: “no respiris”; “beu aigua amb sucre”; “posa’t cap per avall”; “uh! t’he espantat?”.

Però crec que el que la va espantar, la va fer deixar de respirar i se li va posar tot del revés va ser un braç fibrat i bronzejat quan la va tocar per l’esquena i li va allargar un got d’aigua, sense sucre. De l’espant -o de l’emoció, no se sap- la meva germana va deixar de tenir singlot durant una bona temporada.

 

 

 

1 Comment. Leave new

Genial reciclatge de moments viscuts!
Un luxe llegir-te,
petons!

Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *